Comunicat

Blair i Bush fan por!!!

Blair va presentar ahir el seu programa legislatiu.  A La Vanguardia remarquen que s'inspira en la por. L'article comença amb una idea molt clara:

El miedo es contagioso, y Tony Blair ha trasladado a la política británica el mismo pavor a la inseguridad y al terrorismo que contribuyó decisivamente a la victoria de Bush en las elecciones norteamericanas.

M'ha fet pensar en la teoria de la por que desenvolupa Michael Moore en els seus dos documentals. A Fahrenheid 9/11 afirma que, des dels atemptats de l' 11-S, Bush ha fet ús de la por per a justificar moltes de les seves decisions polítiques. Fa referència, sobretot, a la guerra a l'Iraq. Durant la campanya electoral nord-americana vam poder veure com el missatge de Bush explotava la por al terrorisme per a justificar la seva reelecció. Els resultats ens porten a pensar que a Bush li van sortir bé les coses. Però, com podem interpretar el fet que sigui precisament a Nova York - ciutat que va viure en la pròpia pell els atemptat terroristes que han atemorit la població - el lloc a on guanya Kerry?

... i altres no ho fan

L'èxit de la proposta ha portat a la movilització dels defensors de Bush que s'afanyen a dir que no demanen disculpes per la reelecció del president. Els bloguers republicans es mostren ben orgullosos - esclar! - dels resultats electorals. Però del que es tracta és d'aportar fotografies i per això les webs ens mostren imatges dels defensors de Bush. A The Guardian s'han fet ressó de la notícia a l'edició d'avui.

Alguns nord-americans es disculpen

Amb Bush instal·lat de nou a la Casa Blanca, les eleccions nord-americanes ja semblen molt llunyanes. Enrera queden tots els esforços fets durant la campanya i sembla que res no ha canviat. Llegeixo sobre els traumes psicològics dels votants de Kerry i em fa pensar en el web Sorry Everybody. La terapia ha portat als simpatitzants demòcrates - o, simplement als anti-Bush - a publicar centenars de fotos de ciutadans disculpant-se per  la reelecció de George W. Bush. Veient el gran nombre de fotos enviades no hi ha dubte que Internet es perfila com el lloc idoni per aquest tipus d'iniatives. En paraules dels responsables de la proposta:

Lots of fuss is made about the “global village.” The Internet was supposed to make communication between cultures, countries and peoples painless and easy. It was supposed to build bridges. But it doesn't do this automatically; somebody has to reach out. The Internet was supposed to lead to education and understanding. It doesn't. Rarely do people on the internet apologize. I thought it was high time.

I Kerry se'n va

Fixem-nos bé en aquesta foto. I intentem retenir la imatge d'aquest home: es tracta de JOHN KERRY. Si, ara tots sabem qui és: ha ocupat pàgines i pàgines de diaris i minuts als telenotícies durant els últims mesos. Però això s'ha acabat. Perquè, siguem sincers, anys després... qui recorda els noms dels candidats derrotats a les eleccions? Què se n'ha fet de Gore després de perdre les eleccions a l'any 2000? I aquell tipus que va perdre contra Clinton? Com es deia? Bob? Bob Dole? Això em sembla recordar. Ara és molt fàcil d'afirmar que Kerry no era el candidat adient per a fer front al populisme de Bush. Ara que ja ha perdut. El candidat demòcrata ja ha agraït el seu suport a tots aquells que li han donat. Molta gent, però insuficients per arribar a la Casa Blanca. Què passarà amb Kerry?
Tots hem dedicat hores a informar-nos sobre la campanya a EUA. Sobretot els nord-americans. Ha augmentat el seguiment de la campanya que s'ha fet a través d'Internet. Més de sis milions de persones han visitat webs polítiques des del seu lloc de treball. Aquesta estadística ha animat a alguns però ha horroritzat als empresaris que creuen que tota aquesta passió política distreu al treballador del més important... la seva feina!

Bush es queda a la Casa Blanca

A aquestes alçades Bush ja ha estat reelegit com a president de la Casa Blanca. Els nord-americans han acudit massivament a les urnes per a revalidar al seu president. Ha estat una campanya molt disputada, amb molts atacs personals contra un Kerry que no s'ha sabut defensar. La seva credibilitat ha estat qüestionada fins a l'últim moment i Bush continua tenint el carisma que li manca al seu oponent. Només cal pensar que pels nord-americans... Bush és el tipus al que convidarien a una barbacoa! Però si hi ha un aspecte rellevant d'aquesta campanya ha sigut el paper destacat que ha jugat Internet. Hi ha hagut una mobilització massiva a la Xarxa que s'ha vist reflectida en les nombroses vistes als webs oficials dels candidats i sobretot en el fenomen weblog, que tot i que aquí comença a despuntar, als Estats Units està en ple fervor. S'ha vist molta activitat, tant en els weblogs oficials de Bush i Kerry, com en d'altres weblogs personals de simpatitzants d'una o altre opció política. Esperem que aquesta campanya marqui una tendència, i a partir d'ara, Internet sigui important en les campanyes electorals, perquè aquestes siguin més imaginatives i participatives. Les campanyes online milloren la comunicació, perquè no oblidem les paraules de Blumler: "la democràcia és l'única forma de règim la legitimació del qual implica necessàriament la comunicació"

Vota Dickie Pilager

En plena cursa electoral per la Casa Blanca, han sorgit nombroses iniciatives - més o menys independents - que donen els seus punts de vista sobre la política nord-americana. Dins d'aquestes iniciatives trobem la nova pel·lícula de John Sayles, Silver City. Amb l'excusa del seguiment d'una campanya electoral a l'estat de Colorado, Sayles carrega amb tota l'artilleria contra el sistema democràtic. El poder polític apareix directament lligat al poder econòmic que és el que mou els fils del candidat-titella, Dickie Pilager - caricatura de George W. Bush - en la gran representació mediàtica que és la campanya electoral. Els periodistes també juguen el seu paper com a còmplices d'aquest lamentable espectable. Els papers estan repartits i estas dins o fora. És impossible lluitar contra aquest sistema. Impossible? S'insinua una mica de llum en el paper d'Internet com l'únic espai des del que es pot exercir la llibertat d'expressió. S'acabarà controlant també aquest mitjà? La recent polèmica relacionada amb Indymedia obre molts interrogants.

La dificultat de votar Kerry

Els debats televisius que estan enfrontant els candidats a les eleccions presidencials a EUA han tornat a igualar les enquestes d'intenció de vot. Kerry recupera distàncies i torna a situar-se amb opcions a arribar a la Casa Blanca. La campanya està més viva que mai. Als debats s'ha vist que Bush dubta, s'enfada i parla pitjor que Kerry. Els europeus ho tenen clar: el seu candidat preferit és Kerry (de la mateixa manera que Ruiz-Gallardón és el candidat del PP preferit pels votants d'altres partits). Per què Kerry no connecta amb els seus compatriotes? Està massa allunyat de l'americà mitjà: és un aristòcrata, extremadament ric i elitista. És difícil que generi empatia amb el votant. En canvi, Bush es mostra com un home proper, més humà. I el més important: ha aconseguit crear un VINCLE EMOCIONAL amb els ciutadans que li perdonen els seus - nombrosos- errors. Com no! Tots ens podem equivocar! De fet, equivocar-se és molt humà.

1000 morts

Ja són 1000 els soldats nord-americans morts a l'Iraq. Avui ha sortit la notícia a El Periódico. Falten 55 dies per les eleccions a EUA. Bush té marge per minimitzar l'impacte de la xifra macabra. Però no s'ha d'oblidar que en aquesta guerra ha mort molta més gent. Les víctimes nord-americanes estan ben quantificades. I els morts iraquians? I el total de morts? Quina és la xifra?

A Bush no li surten els comptes

Fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia una notícia titulada "Iraq vuelve a protagonizar la campaña".

El nombre de baixes nord-americanes està a punt d'arribar a la xifra simbòlica de 1000. Les 1000 víctimes poden representar el punt d'inflexió perquè la gent digui PROU!!! Però el que és pitjor, per Bush, és que aquesta xifra podria significar que la gent no el vagi a votar. Per tant, els estrategs de la guerra es podrien veure condicionats pels estrategs de la campanya republicana. Si s'ha d'arribar a la xifra fatídica, com més allunyada estigui de la data de les eleccions millor. És a dir, quan abans s'hi arribi, més temps tindrà Bush de minimitzar l'impacte i que la gent se n'oblidi en el moment d'anar a votar. Aquest recompte macabra em fa pensar en el documental de Michael Moore, Farhenheid 9/11, i en com reclutaven als joves per anar a l'exèrcit nord-americà. I en la seva reflexió...per què les classes menys afavorides pel sistema es juguen les vides per a defensar aquest sistema que els desafavoreix? I, si fossin els fills dels congressistes que Moore vol reclutar els que estiguessin a l'Iraq, s'analitzaria el nombre de morts amb tanta frivolitat?