A les últimes campanyes electorals ja s'ha anat veient la creixent importància d'Internet dins els mecanismes del marketing electoral. Cada vegada els partits polítics cuiden més la seva presència a Internet. El gran triomfador és el weblog, el format de moda a la xarxa. Aquest em sembla una eina molt adient pels partits polítics ja que les campanyes actuals estan personalitzades en la figura del candidat. No es vota laboristes, o conservadors, o liberals demòcrates sinó Blair, Howard o Kennedy. Els weblogs electorals, o diaris de campanya, també encaixen - pel seu format - en el seguiment del dia a dia d'aquestes dates carregades d'intensitat política. Aquesta campanya hem pogut seguir les experiències dels candidats des dels seus weblogs personals. Però... escriuen ells directament? Us imagineu el primer ministre connectat als vespres a la xarxa per a explicar-nos els esdeveniments del dia? Hauria d'evolucionar molt Internet perquè això passés. Aquí està la trampa. El Tony Blair's Campaign Diary tot i que té el format d'un weblog, ni l'escriu el primer ministre en persona ni accepta comentaris. Tot i així, el seu equip de campanya afirma que Blair dóna un cop d'ull a cada post abans que es publiqui... encara que els últims dies de campanya només ens estan oferint vídeos del dia i poc comentari escrit. L'oponent directe de Blair, el conservador Michael Howard, ofereix una aposta més arriscada. Diuen d'ell que no té cap gràcia, així que la persona que s'encarrega d'explicar-nos el dia a dia de la campanya és la seva dona, Sandra. Des del Sandra Howard's Campaign Diary, la senyora Howard ofereix una visió més humana de la campanya: la seva relació amb els mitjans, com la viuen els seus fills... Tot sense oblidar allò que més es fa en campanya: criticar als rivals. Però tal i com fa Blair, tampoc permet comentaris. Tot i així, em semla una opció més personal que no pas els comentaris que ofereixen en nom teu l'equip de campanya. El que si que ens permet comentaris al seu weblog és Charles Kennedy, el tercer candidat en pugna, el menys popular, però que tampoc signa els seus posts sinó que ho fan diverses persones com, per exemple, un tal James ‘Battlebus Blogger’ o en Rob. Sembla, però, que aquesta iniciativa no ha aixecat gran expectació ja que el nombre de comentaris no supera la xifra de 5.
The Times dedica un article a parlar dels blogs electorals. I encara hi ha més weblogs: el blog del diari The Times, Election Blog, del diari The Guardian Election 2005 Blog, i altres Election 05, Make My Vote Count... i molts més enllaçats a aquests que dia a dia aporten la seva visió personal de la campanya.
És aquest el format adient per a fer la campanya online? El que no es pot negar és que Internet és ideal per a eliminar el paper de l'intermediari (mitjans de comunicació: premsa, ràdio, televisió) entre l'emissor (partits polítics) i els receptors (electors). El missatge que llegim des del Diari de Blair és allò que ell ens vol fer arribar (independentment de que ho hagi escrit ell o no). El temps dirà si els weblogs electorals són només una moda o bé una tècnica que acabarà imposant-se.
